Páginas vistas en total

miércoles, 9 de noviembre de 2011

CISTITIS IDIOPÀTICA FELINA

                                                                       
                                                                               

MANEIG AMBIENTAL DE LA CISTITIS IDIOPÀTICA FELINA

Es desconeix quina és la causa d’aquesta malaltia, però se sap que els gats que la pateixen són més sensibles a l’estrès, i per tant, són extremadament sensibles als petits canvis que es realitzin al seu entorn.
Quan aquests gats passen un llarg període de temps patint estrès, la inflamació de la bufeta urinària es manté convertint-se en un problema crònic. L’estrès no és la causa  de la inflamació, però sí que és el responsable de la seva cronicitat.
Per tant, aquesta patologia no es controla només amb dieta i fàrmacs, sinó que implica modificacions en l’entorn del gat.

DIETA:

És necessari augmentar la ingesta d’aigua:
- Donar-li menjar humit (llaunetes) durant el tractament i progressivament introduir la dieta seca (pinso) al finalitzar el tractament.
- Administrar poca quantitat de menjar, però amb molt freqüència (10 ingestes al dia) repartides en poques ingestes al matí i moltes per la tarda/nit, ja que els gats són animals nocturns.
- Per augmentar el consumo d’aigua es poden fer glaçons de gel de gustos diversos (caldos, tonyina…), omplir d’aigua recipients no metàl·lics (preferiblement de ceràmica) repartits per la casa, fonts per a gats…


MODIFICACIÓ DE L’ENTORN:

Safata de sorra:
- Netejar-la diàriament retirant excrements i miccions.
- Si és possible fer servir sorres aglomerants i no fer servir mai sorres perfumades (als gats els hi molesta la olor).
- Situar la safata en llocs poc transitats o sense electrodomèstics sorollosos (rentadores centrifugant...).

Joc:
- Els gats juguen durant tota la seva vida, no només de cadells. Si no juguen augmenta el seu estrès i poden mostrar estats d’ansietat.
- Oferir una gran varietat de joguines (no totes de cop, anar canviant-les...): catnip, canyes de pescar amb plomes (joguines per a gats), caixes de cartró on amagar-se, arbres rascadors, oferir-li llocs on pugui estar a prop de les finestres i observar l’exterior, llançar o amagar premis de menjar per a gats perquè el gat els busqui...

Miccions fora de la safata:
- El gat sent dolor quan té orina dins de la bufeta inflamada, per això orina amb major freqüència i en llocs inadequats.
-  No serveix de res castigar-lo, renyar-lo... perquè el gat ho fa per dolor, i l’únic que aconseguirem renyant-lo és augmentar l’estrès, fent que el problema es cronifiqui.
- Tancar-lo en una habitació tampoc ens ajudarà a reduir l’estrès ja que el gat és una espècia territorial que necessita explorar i passejar pel seu territori.

Feromones:
L’ús del feromones  ens ajuda a crear un ambient estable pel gat ja que redueix els seus nivells d’estrès. Aquesta feromona té un efecte calmant sobre el nostre animal. El temps de tractament amb feromones dependrà de l’evolució i del nivell d’estrès del gat.

Convivència amb altres gats:
- Els gats per naturalesa són animals solitaris, no viuen en grup. Les relacions entre els individus que conviuen junts es basen en la tolerància.
- Si els animals que conviuen junts no es toleren i s’inicia una baralla greu, el propietari ha de procurar distreure’ls sense espantar-los fent servir reclams (menjar, jocs...) o bé ruixar-los amb un esprai d’aigua (no cridar-los perquè augmenta l’estrès i l’agressivitat). - Si el problema persisteix,  consultar amb un etòleg.

Canvis a casa:
- Anotar possibles canvis succeïts des del inici del problema o bé anteriors al problema de micció inadequada (mudances, canvi de rutines, canvi de parella, mort d’una altre mascota…) per tal de descobrir la causa/s inicial/s del quadre d’estrès.



Verònica Sala
Veterinària i Educadora Canina
Col. B-4043

jueves, 29 de septiembre de 2011

PAUTES POGONA VITTICEPS




PAUTES POGONA VITTICEPS

Les Pogones o “dragón barbudo” és una espècie que darrerament s’ha fet molt popular degut al seu comportament dòcil i apte pel maneig, una mida moderada i per ser una espècie relativament fàcil de mantenir per propietaris amb poca experiència.
Pogona vitticeps és una espècie terrestre, semi-arbòria i diürna.

ALLOTJAMENT

No és molt exigent pel que fa les condicions de manteniment, necessita espais amb refugis abundants, troncs grans i àrees d’insolació. Poden allotjar-se tant en terraris d’interior com en instal·lacions d’exteriors.

Terrari semidesèrtic:
Ha de tenir suficient superfície disponible per còrrer. Cal que tingui instal·lada una font de llum ultravioleta que caldrà canviar cada 6-12 mesos, una zona sorrenca compactada (si es pretèn fer-la criar) i diversos refugis on pugui amagar-se si ho desitja (2-3 per terrari) i un parell de troncs perquè s’hi pugui enfilar per prendre el sol. L’ideal és que tinguin una làmpara de llum vertical (llum d’infrarrojos, de vapor de mercuri, ceràmica o incandescent) amb suficient potència com per donar escalfor des del sostre del terrari, però sense que la pogona arribi a estar mai en contacte amb la font tèrmica. Les temperatures sota aquest focus han d’oscil·lar entre 35-39ºC.
La temperatura nocturna del terrari es recomana que estigui al voltant dels 22-24ºC

ALIMENTACIÓ

La pogona és una espècie omnívora. La seva dieta ha de ser 50% vegetals (flors silvestres, figues, fruites dolces i vegetals rics en proteïnes i fibra) i 50% proteïna (grills, cucs i cries de ratolí sense pèl)
Cal que la dieta sigui el més variada possible per tal que la pogona no s’avorreixi de menjar sempre el mateix i perdi l’interès.
Les fruites i verdures les posarem a la seva disposició durant tot el dia tallades a trossets petits segons la mida de la pogona. Quan les fruites o verdures es facin malbé, les retirarem. Li oferirem de mica en mica els diferents tipus de fruita i verdura per saber quins prefereix i quins digereix millor (observar les femtes). L’aliment de presa viva és preferible que sigui criat en captivitat per evitar presència de pesticides o insecticides o altres tòxics. En pogones juvenils els hi oferirem presa viva uns 2 cops al dia.
Presa viva: grills, saltamartins (saltamontes), cucs de farina, cucs de mel (donar esporàdicament perquè porten molt greix), cries de ratolí sense pèl (1-2 cops/setmana), cuques cries o juvenils amb la closca poc dura (cucarachas), cucs de terra (lombrices), cargols…
Fruites i verdures: mongeta verda, pastanaga, endívies, lletsons (diente de león), col, poma, pera, maduixa, raïm, canonges, rúcula, fulla de morera, pètals de rosa…
Cal evitar o donar en poca quantitat: enciam, espinacs i tomàquet ja que tenen un elevat contingut en fòsfor i oxalats.

Verònica Sala i Roma
Veterinària d’exòtics

miércoles, 28 de septiembre de 2011

EDUCACIÓ DEL CADELL: ELS 12 CONSELLS BÀSICS.

Educació del cadell                                                   
ELS 12 CONSELLS BÀSICS DAVANT L’ARRIBADA DEL CADELL
1-      Respecta les necessitats del cadell i estableix unes rutines de passeig i alimentació:
-         Menjar adequat a la seva edat 2-3 cops/dia, i aigua sempre disponible.
-         Passejos 2-3 cops/dia: aporten exercici físic i estimulació mental.
-         Contacte social: permet que el teu cadell interaccioni amb altres gossos i persones de diferents edats (socialització)
-         Joc: és molt important en aquesta etapa, a través del joc aprenen moltes conductes naturals, és imprescindible que el nostre gos jugui amb altres gossos o bé amb nosaltres utilitzant joguines per tenir un gos equilibrat.
-         Rutines: ajuden a reduir l’estrès del cadell perquè li aportem una estabilitat en l’entorn on viu. Li donarem els àpats i realitzarem els passejos cada dia a les mateixes hores.
2-       Aprendre llenguatge bàsic (les 4 postures bàsiques)


          Acostament no amigable




                                                               


        

        Acostament amigable


   
                             
     Apaivagament








         Demanda de joc









3-      Premiar-lo quan faci una cosa bé: premiarem immediatament després que hagi fet l’acció que ens agrada.
4-      No recompensar les coses que no ens agradin (salts, lladrucs…): Ignorarem sempre totes aquelles accions que no ens agraden perquè deixi de fer-les.
5-      Promoure el comportament tranquil del gos: afavorim una actitud calmada a través de carícies o bé premis que no els excitin massa. En aquest cas no recompensarem amb el joc perquè activaria massa a l’animal i nosaltres volem que es mantingui calmat.
6-      Evitar el càstig: si ignorem les conductes indesitjades acabaran desapareixent.
7-      Ensenyar al gos a fer les necessitats allà on toca (pautes d’eliminació adequades): premiarem el cadell quan orini o defequi al lloc on volem i l’ignorarem quan ho faci on no toqui.
8-      Ensenyar-lo a estar sol: per tal de prevenir i evitar l’aparició problemes d’ansietat per separació
9-      Acostumar-lo a cedir el plat del menjar, joguines i altres objectes:
-         No deixar objectes que no vull que agafi al seu abast
-         Intercanviar objectes per un joguet o un premi
-         Treballar la ordre “deixa” amb premis
*Si li prens un objecte sense donar-li res a canvi, aprèn a ser possessiu.
10-   Acostumar-lo a la manipulació: raspallar-lo, neteja de dents, neteja d’oïdes, tall d’ungles, que es deixi obrir la boca...
11-   Ser consistents en les pautes i les normes de convivència
12-   Davant qualsevol dubte sol·licitar ajuda (assessorament professional)

VERÒNICA SALA
Llicenciada en Veterinària col. B-4043
Educadora Canina

viernes, 15 de julio de 2011

ANIMALS EXÒTICS






NOUS ANIMALS DE COMPANYIA

Els principals motius pels quals sovint no ens decidim a tenir un animal a casa són la falta d’espai i de temps que requereixen. I és que quan pensem en animals de companyia el primer que ens ve al cap és un gos o potser un gat.
           
            Actualment, però, hi ha moltes alternatives a les mascotes de més gran tamany que necessiten espai per fer exercici i sortides freqüents al carrer.
Es tracta de petits animals que s’adapten molt millor al nostre ritme de vida: no necessiten jardí, no els hem de treure a passejar i podem deixar-los a càrrec dels nens que estaran encantats de tenir-los com a mascota.

Us en presentem uns quants:

-    Petits mamífers: els preferits pels més petits de la casa.

     -  Hàmsters: Són els més petits i coneguts. Els agrada jugar amb rodes i túnels quan es fa fosc però passen el dia adormits.
     -  Conills nans: Solen ser sociables i molt dòcils.
     -  Fures: Les més juganeres. Les podem deixar soltes per casa si vigilem que no s’amaguin en algun forat. Fins i tot les podem treure a passejar amb un collar i una corretja. 


                                          
                                             

- Rèptils: L’alternativa més exòtica. Requereixen unes condicions de manteniment especials en terraris on controlarem la temperatura i la humitat. Si els adquirim de petits i els acostumem a la nostra presència seran dòcils i manejables. Amb una bona qualitat de vida poden viure molts anys.


      - Tortugues: Les més populars del grup. D’aigua o de terra. Són les que viuran més anys sempre i quant les mantinguem en condicions adequades.
- Iguanes: Les que es venen a les botigues d’animals són joves i de petit tamany. En les condicions adequades poden créixer fins més d’un metre.
- Serps: Des les pitons fins les boes. N’hi ha varietats de totes mides, la majoria no són verinoses
- Camaleons: N’hi ha diverses varietats. Són de petit tamany i molt tranquils.


                                                    


- Aus: Des dels petits canaris i periquitos fins als més grans com el Lloro Gris
Africà passant per Cotorres, Agapornis, etc


                                          



Abans de comprar un animal exòtic és convenient que us informeu de la seva procedència i de les condicions de manteniment en l’establiment que el comercialitza. Malauradament hi ha alguns comerços que ofereixen al comprador espècies  protegides, animals criats en captivitat o mascotes en un estat de manteniment precari. Tot això tindrà de forma assegurada problemes a nivell sanitari en un futur més o menys immediat.
Podeu demanar assessorament al veterinari perquè us ajudi en l’elecció de la nova mascota. Serà l’encarregat d’informar-vos bé de les seves característiques específiques: com i on l’heu d’allotjar, quina és la seva alimentació, com l’heu de manejar...

Un cop us hagueu decidit porteu-lo al veterinari perquè el visiti. Caldrà desparasitar-lo i vacunar-lo segons convingui a cada cas.

És recomanable fer-ne revisions periòdiques per controlar de forma constant el seu estat de salut.


Úrsula Vilamajó Ferrer
COVB 3542


                                                                   

sábado, 16 de abril de 2011

EDUCACIÓ DEL GATET




PAUTES BÀSIQUES D’EDUCACIÓ DEL GATET


De la mateixa manera que ens informem i preparem davant de l’arribada d’un nadó a casa, és desitjable fer-ho també quan adquirim un nou animal. Els problemes de comportament, en contra del que sovint es pensa, són molt freqüents i suposen una falta de benestar tant per nosaltres, els propietaris, com per a les nostres mascotes, fins al punt de ser causa d’abandonament o d’eutanàsia. Alguns d’aquests problemes poden evitar-se amb una informació adequada i una bona educació del gatet, i és amb aquest objectiu que us presentem unes pautes bàsiques que intenten resoldre els dubtes que se’ns presenten quan comencem a conviure amb un nou animal: la prevenció és la millor medecina.


LA SOCIALITZACIÓ

El període de socialització comprèn des de la segona fins a la setena setmanes d’edat. En ell s’adquireixen les pautes de conducta social, tant amb altres gats com amb les persones, l’habituació als estímuls ambientals i l’adquisició dels hàbits higiènics. És molt important que el gatet tingui contacte amb altres gats, perquè pugui reconèixer als individus de la seva pròpia espècie i contacte amb gossos i persones diferents, inclosos els nens, per evitar en un futur problemes de por i agressivitat.
A més, és aconsellable que en aquesta etapa s’habituïn a l’ambient i als sorolls propis de la ciutat.

ADQUISICIÓ D’HÀBITS HIGIÈNICS

CARACTERÍSTIQUES DE LA SORRA I LA SAFATA

Cada gat pot tenir unes preferències individuals pel que fa al tipus de safata i de sorra: el que agrada a uns, pot no agradar a altres. No obstant, sí que hi ha certes característiques generals que ens poden servir d’orientació.

En general es recomana que hi hagi, com a mínim, tantes safates com gats convisquin junts. Les safates cobertes no són massa recomanables. Les dimensions de la safata han de ser, com a mínim 1.5 vegades la longitud del cos del gat, amb uns marges no massa alts, que permetin que el gatet pugui entrar-ne i sortir-ne amb facilitat. S’hauria de col·locar allunyada de fonts de soroll (com rentadores o rentavaixelles) o de llocs de pas (com la cuina), és a dir, hem de proporcionar-los certa “privacitat”.
Pel que fa a la sorra
La sorra bruta amb orina o femtes s’hauria de retirar a diari, reomplint la safata amb sorra neta; i s’hauria de renovar del tot una o dues vegades cada setmana, netejant la safata amb detergents suaus sense olors fortes. Una neteja insuficient de la safata i de la sorra pot fer que el nostre gat orini a altres llocs menys recomanables.

APRENDRE A ORINAR I DEFECAR A LA SAFATA

És fonamental ser conscients que el nostre cadell no adquirirà uns hàbits de forma immediata; és més, alguns animals tarden 6 mesos o més en adquirir-los, de manera que ens de revestir de grans dosis de paciència. El mètode més recomanat actualment per ensenyar-lo a orinar i defecar és l’anomenat “aprenentatge lliure d’errors” i consisteix en premiar al nostre cadell quan orini o defequi al lloc que nosaltres hem escollit, però no castigar-lo quan ho faci a un altre lloc: acostar-li el morro a la orina és completament ineficaç. Per això, és important reconèixer els moments i situacions en els que el nostre cadell pugui tenir la necessitat d’orinar o defecar. Abans de fer-ho, els gossos solen fer unes voltes en cercle i ensumar el terra. Com a norma general, solen orinar o defecar en tres situacions:


-          Després de despertar-se
-          Després d’un període de joc
-          Després de menjar o beure

Quan puguem vigilar al nostre cadell:
-          Hem de supervisar a l’animal en tot moment.
-          Quan faci unes voltes sobre sí mateix o ensumi el terra, l’hem de distreure picant les mans, i el portarem al lloc escollit perquè orini, on haurem col·locat uns papers de diari.
-          Un cop estigui col·locat al seu lloca, esperarem una estona, i en el cas que orini o defequi als diaris, el premiarem amb menjar o unes carícies.

Quan no puguem vigilar-lo:
-          Es pot preparar una habitació, on en un racó col·locarem la seva menjadora, l’abeurador i el seu llit, i al racó oposat, el més allunyat possible, col·locarem uns papers de diari, que anirem canviant quan s’embrutin. Els gossos tenen una tendència natural a orinar i defecar lluny del seu lloc de descans, i nosaltres aprofitem aquesta tendència per ensenyar-li els hàbits d’eliminació.

Orinar i defecar al carrer:
-          Com ja hem comentat abans, els gossos acostumen a orinar i defecar després de menjar, jugar o descansar, de manera que intentarem treure’l al carrer en aquests moments
-          Si el nostre cadell eliminar al carrer, el premiarem amb menjar o carícies. S’ha d’evitar, acabar el passeig just després de que hagi orinat, ja que alguns gossos aprenen a no orinar al carrer per evitar tornar a casa.



RASCAR


Rascar és una conducta normal dels nostres gats, i sembla que obeeix a diferents funcions, com poden ser la comunicació (mitjançant senyals visuals i olfactives), el bon manteniment de les ungles i l’estirament muscular. La majoria prefereixen rascadors verticals, tot i que n’hi ha que els prefereixen horitzontals. La base ha de ser forta, que resisteixi la força amb la que el gat rasca i evitar, així, accidents. El rascador s’hauria de situar a un lloc on li agradi estar, ja sigui prop d’una finestra, o al costat d’on dorm.


PREMIS I CÀSTIGS

Els premis que s’utilitzen amb major freqüència són el menjar, el joc i el contacte social, és a dir, les carícies. Perquè el premi sigui eficaç s’ha d’aplicar immediatament després de la conducta que es vol potenciar, perquè, d’aquesta manera, el nostre gos pugui realitzar una associació clara entre el premi i la conducta que ha dut a terme.

El càstig, igual que el premi, s’ha d’aplicar immediatament després de la conducta que volem eliminar; castigar una conducta que el nostre cadell ha fet una estona abans no té cap eficàcia, i a més, pot tenir conseqüències negatives. D’aquesta manera, per exemple, no té sentit castigar al nostre gos quan arribem a casa i trobem orina al menjador, perquè pot ser que hagi orinat vàries hores abans. En aquest cas, el càstig només seria útil si “enganxéssim” al nostre cadell fent-ho.
El càstig ha de ser aplicat cada vegada que el nostre cadell realitza la conducta que volem eliminar, i l’hem d’aturar en el mateix instant en el que l’animal canviï la seva actitud. A més, aquest canvi d’actitud ha de ser premiat, amb carícies, jocs o menjar. D’aquesta manera el cadell aprèn què pot i no pot fer.
Actualment es desaconsella completament el càstig físic perquè produeix dolor al nostre animal i en algunes ocasions, poden iniciar un conflicte que desencadeni un atac, i en conseqüència, un risc per nosaltres. S’han d’evitar els càstigs físics com colpejar-lo amb la mà o amb un diari, subjectar-lo fermament... No obstant, es recomanen altres formes de càstig, depenent de la conducta que es vegi implicada:
-          Càstig verbal: consisteix en pronunciar, per exemple, “NO” amb un to de veu ferm i sec
-          Privació de recompensa: quan la conducta que desitgem eliminar ens implica directament, com per exemple, que el nostre gos ens salti al damunt quan arribem a casa, En aquest cas, la millor opció consisteix en ignorar a l’animal fins que aquest comportament acabi, i donar-li atenció només quan estigui calmat. En altres casos, el millor és traslladar-lo a una habitació on no pugui tenir contacte amb nosaltres: aquesta forma de càstig s’anomena “temps fora”. Aquest tipus de càstig no hauria de perllongar-se més de 30 segons.




EL JOC



És una de les activitats més importants pel gos, en especial quan encara és un cadell: una estimulació insuficient pot resultar en problemes de comportament en un futur; a més, ens permet compartir uns moments al dia amb la nostra nova mascota i promoure la seva activitat física. La forma de jugar amb ell pot influir en el comportament del gos adult, per això és important fer-ho e forma adequada. Els jocs que imiten les lluites o en els que es competeix per una peça de roba poden incrementar la tendència a mossegar i a l’aparició de conflictes entre nosaltres i el nostre animal; per altra banda, els jocs de perseguir llums làser poden facilitar una conducta compulsiva. Per aquesta raó, és recomanable evitar aquests tipus e jocs.
En general es recomanen entre 15-30 minuts de joc 1 o 2 vegades al dia, tot i que les necessitats varien en funció de la raça i de cada gos.


JUGAR AMB ELL

El joc ideal és el de “llançar i recollir”, per exemple, una pilota

QUAN ESTIGUI SOL

El nostre cadell també juga en solitari; les joguines adequades per fer-ho son les de tipus “kong”, que consisteixen en objectes de cautxú molt resistents que poden omplir-se de menjar i permeten distreure al cadell quan no ens trobem al seu costat.

JOGUINES

És recomanable que el nostre gos tingui només 1 o 2 joguines i evitar proporcionar-li objectes com tovalloles velles, sabatilles... per evitar que pugui confondre en un futur els nostres objectes amb les seves joguines i destrossi els nostres utensilis quotidians.


Per qualsevol aclariment, dubte o problema de conducta, si us plau, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres.


Centre Clínic Veterinar Dr Santi Ribell

EDUCACIÓ DEL CADELL



PAUTES BÀSIQUES D’EDUCACIÓ DEL CADELL


De la mateixa manera que ens informem i preparem davant de l’arribada d’un nadó a casa, és desitjable fer-ho també quan adquirim un nou cadell. Els problemes de comportament, en contra del que sovint es pensa, són molt freqüents i suposen una falta de benestar tant per nosaltres, els propietaris, com per les nostres mascotes, fins al punt de ser causa d’abandonament o d’eutanàsia. Alguns d’aquests problemes poden evitar-se amb una informació adequada i una bona educació del cadell, i és amb aquest objectiu que us presentem unes pautes bàsiques que intenten resoldre els dubtes que se’ns presenten quan comencem a conviure amb un nou cadell: la prevenció és la millor medecina.


LA SOCIALITZACIÓ

El període de socialització comprèn des de la tercera fins a la dotzena setmanes d’edat. En ell s’adquireixen les pautes de conducta social, tant amb altres gossos com amb les persones, l’habituació als estímuls ambientals i l’adquisició dels hàbits higiènics. És molt important que el cadell tingui contacte amb altres gossos, perquè pugui reconèixer als individus de la seva pròpia espècie, i contacte amb persones diferents, inclosos els nens, per evitar en un futur problemes de por i agressivitat.
A més, és aconsellable que en aquesta etapa s’habituïn a l’ambient i als sorolls propis de la ciutat. Per norma general, es recomana que els cadells no surtin al carrer fins que s’hagin completat les seves primeres vacunacions, de manera que l’habituació als estímuls ambientals es pot dur a terme sortint al carrer amb el cadell en braços.  


ADQUISICIÓ D’HÀBITS HIGIÈNICS

És fonamental ser conscients que el nostre cadell no adquirirà uns hàbits de forma immediata; és més, alguns animals tarden 6 mesos o més en adquirir-los, de manera que ens de revestir de grans dosis de paciència. El mètode més recomanat actualment per ensenyar-lo a orinar i defecar és l’anomenat “aprenentatge lliure d’errors” i consisteix en premiar al nostre cadell quan orini o defequi al lloc que nosaltres hem escollit, però no castigar-lo quan ho faci a un altre lloc: acostar-li el morro a la orina és completament ineficaç. Per això, és important reconèixer els moments i situacions en els que el nostre cadell pugui tenir la necessitat d’orinar o defecar. Abans de fer-ho, els gossos solen fer unes voltes en cercle i ensumar el terra. Com a norma general, solen orinar o defecar en tres situacions:


-          Després de despertar-se
-          Després d’un període de joc
-          Després de menjar o beure

Quan puguem vigilar al nostre cadell:
-          Hem de supervisar a l’animal en tot moment.
-          Quan faci unes voltes sobre sí mateix o ensumi el terra, l’hem de distreure picant les mans, i el portarem al lloc escollit perquè orini, on haurem col·locat uns papers de diari.
-          Un cop estigui col·locat al seu lloca, esperarem una estona, i en el cas que orini o defequi als diaris, el premiarem amb menjar o unes carícies.

Quan no puguem vigilar-lo:
-          Es pot preparar una habitació, on en un racó col·locarem la seva menjadora, l’abeurador i el seu llit, i al racó oposat, el més allunyat possible, col·locarem uns papers de diari, que anirem canviant quan s’embrutin. Els gossos tenen una tendència natural a orinar i defecar lluny del seu lloc de descans, i nosaltres aprofitem aquesta tendència per ensenyar-li els hàbits d’eliminació.

Orinar i defecar al carrer:
-          Com ja hem comentat abans, els gossos acostumen a orinar i defecar després de menjar, jugar o descansar, de manera que intentarem treure’l al carrer en aquests moments
-          Si el nostre cadell elimina al carrer, el premiarem amb menjar o carícies. S’ha d’evitar, acabar el passeig just després de que hagi orinat, ja que alguns gossos aprenen a no orinar al carrer per evitar tornar a casa.



ACOSTUMAR-SE A ESTAR SOL


Els gossos són animals socials, és a dir, estableixen llaços amb els seus companys d’espècie, però també amb els seus propietaris, és a dir, que en certa manera, els consideren la seva manada. Aquesta característica, positiva en un principi, pot portar als nostres cadells a desenvolupar un excés de dependència i a mostrar una gran ansietat en separar-se dels seus propietaris. Per evitar aquests problemes, és convenient habituar al cadell des de el primer moment a quedar-se sol. En general, s’acostuma a creure que com més temps passi sol el cadell, millor, però això pot espantar-lo molt i provocar l’efecte contrari el desitjat. El procés d’habituar-lo a la separació ha de ser gradual, és a dir, començar en un principi amb separacions de pocs minuts de durada i anar-les incrementant fins a períodes de més durada. Per això, s’aconsella col·locar-lo en un lloc familiar. És molt important recordar que s’ha d’evitar tornar a casa per consolar-lo si el nostre cadell plora quan ens en separem, perquè en aquest as, estaríem reforçant aquesta conducta.



PREMIS I CÀSTIGS

Els premis que s’utilitzen amb major freqüència són el menjar, el joc i el contacte social, és a dir, les carícies. Perquè el premi sigui eficaç s’ha d’aplicar immediatament després de la conducta que es vol potenciar, perquè, d’aquesta manera, el nostre gos pugui realitzar una associació clara entre el premi i la conducta que ha dut a terme.

El càstig, igual que el premi, s’ha d’aplicar immediatament després de la conducta que volem eliminar; castigar una conducta que el nostre cadell ha fet una estona abans no té cap eficàcia, i a més, pot tenir conseqüències negatives. D’aquesta manera, per exemple, no té sentit castigar al nostre gos quan arribem a casa i trobem orina al menjador, perquè pot ser que hagi orinat vàries hores abans. En aquest cas, el càstig només seria útil si “enganxéssim” al nostre cadell fent-ho.
El càstig ha de ser aplicat cada vegada que el nostre cadell realitza la conducta que volem eliminar, i l’hem d’aturar en el mateix instant en el que l’animal canviï la seva actitud. A més, aquest canvi d’actitud ha de ser premiat, amb carícies, jocs o menjar. D’aquesta manera el cadell aprèn què pot i no pot fer.
Actualment es desaconsella completament el càstig físic perquè produeix dolor al nostre animal i en algunes ocasions, poden iniciar un conflicte que desencadeni un atac, i en conseqüència, un risc per nosaltres. S’han d’evitar els càstigs físics com colpejar-lo amb la mà o amb un diari, subjectar-lo fermament... No obstant, es recomanen altres formes de càstig, depenent de la conducta que es vegi implicada:
-          Càstig verbal: consisteix en pronunciar, per exemple, “NO” amb un to de veu ferm i sec
-          Privació de recompensa: quan la conducta que desitgem eliminar ens implica directament, com per exemple, que el nostre gos ens salti al damunt quan arribem a casa, En aquest cas, la millor opció consisteix en ignorar a l’animal fins que aquest comportament acabi, i donar-li atenció només quan estigui calmat. En altres casos, el millor és traslladar-lo a una habitació on no pugui tenir contacte amb nosaltres: aquesta forma de càstig s’anomena “temps fora”. Aquest tipus de càstig no hauria de perllongar-se més de 30 segons.



EL JOC

És una de les activitats més importants pel gos, en especial quan encara és un cadell: una estimulació insuficient pot resultar en problemes de comportament en un futur; a més, ens permet compartir uns moments al dia amb la nostra nova mascota i promoure la seva activitat física. La forma de jugar amb ell pot influir en el comportament del gos adult, per això és important fer-ho e forma adequada. Els jocs que imiten les lluites o en els que es competeix per una peça de roba poden incrementar la tendència a mossegar i a l’aparició de conflictes entre nosaltres i el nostre animal; per altra banda, els jocs de perseguir llums làser poden facilitar una conducta compulsiva. Per aquesta raó, és recomanable evitar aquests tipus e jocs.
En general es recomanen entre 15-30 minuts de joc 1 o 2 vegades al dia, tot i que les necessitats varien en funció de la raça i de cada gos.


JUGAR AMB ELL

El joc ideal és el de “llançar i recollir”, per exemple, una pilota

QUAN ESTIGUI SOL

El nostre cadell també juga en solitari; les joguines adequades per fer-ho son les de tipus “kong”, que consisteixen en objectes de cautxú molt resistents que poden omplir-se de menjar i permeten distreure al cadell quan no ens trobem al seu costat.

JOGUINES

És recomanable que el nostre gos tingui només 1 o 2 joguines i evitar proporcionar-li objectes com tovalloles velles, sabatilles... per evitar que pugui confondre en un futur els nostres objectes amb les seves joguines i destrossi els nostres utensilis quotidians.


OBEDIÈNCIA BÀSICA

Cada cop més, es recomana que tots els animals rebin un entrenament bàsic en obediència. És important perquè ens permet mantenir una convivència adequada amb el nostre gos, ens proporciona un major control i seguretat, i a més, ajuda a prevenir problemes de comportament reus com l’agressivitat o una excessiva dependència.
En contra del que sovint es creu, els gossos poden ser ensinistrats ja de cadells, tot i que és convenient esperar a què els nostres gossos s’adaptin a la seva nova llar. A més, els cadells solen distreure’s amb major facilitat que en l’etapa adulta, pel que es recomana esperar unes poques setmanes després de l’arribada del cadell a casa per iniciar una obediència bàsica.

Per qualsevol aclariment, dubte o problema de conducta, si us plau, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres.


Centre Clínic Veterinar Dr Santi Ribell