Amb l’enriquiment ambiental volem potenciar les conductes naturals que són imprescindibles per garantir el benestar de l’animal, i per afavorir el desenvolupament de les destreses físiques i mentals.
Les psitàcides en llibertat passen gran part del temps volant d’una banda a l’altra buscant menjar i interaccionant amb els seus congèneres. En captivitat, en canvi, tenen la zona de vol limitada, disposen de menjar abundant sempre al mateix lloc i viuen sols. Aquest fet juntament amb la intel·ligència que tenen els lloros fa que comencin a aparèixer problemes de comportament quan aquests animals han de passar llargs períodes de temps sols i tancats a la gàbia sense res per fer. Per això és vital proporcionar-los enriquiment ambiental constant i variat si volem mantenir un lloro sa física i psicològicament.
Alimentació:
- Establir una dieta sana, variada i equilibrada (hidrats de carboni, proteïnes i minerals), i un horari fix d’alimentació col·locant l’aliment en recipients de difícil accés, dins de caixes de cartró que hagin de trencar per accedir al menjar, … per tal d’augmentar els períodes de recerca i manipulació del menjar.
- Oferir el menjar en diverses tomes al llarg del dia i en menjadores diferents.
Gàbia:
- Les dimensions mínimes de la gàbia han de permetre a l’au donar la volta sobre sí mateixa amb les ales ofertes sense tocar en cap punt.
- Els lloros mantinguts sols i/o en gàbies de dimensions reduïdes han de gaudir de períodes de fora de la gàbia per a exercitar les seves ales i interaccionar amb els seus propietaris, estimulant així la seva intel·ligència i comportament social innats.
- Les aus que viuen dins de casa haurien de tenir diàriament unes hores a l’aire lliure, lluny de les corrents d’aire.
- El material de les gàbies ha de ser resistent i de materials que evitin la intoxicació si accidentalment els ingereixen.
- El fons de la gàbia hauria de tenir una reixa per evitar que l’animal entri en contacte directe amb les femtes i restes de menjar.
- Les gàbies més recomanades per a lloros són les que tenen un sostre que es pugui obrir i on s’hi pot posar un penjador/recolzador perquè l’animal s’hi posi durant els períodes de semillibertat.
- No és recomanable que els lloros estiguin a l’exterior en temperaturas properes als 0ºC.
- Les gàbies no s’haurien de col·locar mai arran de terra, les aus se senten insegures en el terra. Una posició elevada de la gàbia amb penjadors a l’alçada del pit i els ulls dels humans.
- Les psitàcides per naturalesa són animals destructius, per això es recomana que tant les menjadores com abeuradores siguin d’acer inoxidable.
- Els gronxadors de plàstic o metàl·lics són poc recomanables ja que poden acabar lesionant les potes del lloro.
- Les branques d’arbres fruiters (excepte el cirerer) lliures de pesticides, són els més recomanables. Ajuden a desgastar les ungles, els lloros s’entretenen arrancant-ne l’escorça amb el bec i pel fet de tenir diàmetres diferents estimulen la circulació de les potes de l’au. El gruix de la branca ha de ser l’adequat per a cada mida de lloro, de forma que s’hi pugui agafar amb seguretat clavant-hi les ungles. Com a alternativa, a les botigues podem trobar-hi penjadors recoberts d’un material lleugerament abrasiu que ajudarà a llimar les ungles del lloro.
Facilitar el bany o dutxa diària
Accés a la llum solar natural i no filtrada per finestres o vidres
En aus que viuen a l’interior de vivendes, establir un fotoperíode el més semblant al normal (8-12h de llum al dia com a màxim).
Canviar la localització de la gàbia, col·locant-la en llocs de pas o de concentració de gent per mantenir entretingut al lloro.
Facilitar una gàbia més gran on hi sigui possible realitzar més exercici.
Fomentar l’ús de bec i potes introduint dins la gàbia elements com CORDES, cadenes, gronxadors, diverses barres… així el lloro podrà escalar des del terra fins al sostre de la gàbia fent servir aquests elements.
Oferir la possibilitat de períodes de semi-llibertat vigilada.
Afagir un niu o estructura similar a la gàbia, com àrea on el lloro pugui amagar-se i aillar-se.
Fomentar i incrementar la relació propietari-au.
Realitzar canvis freqüents de mobiliari de la gàbia per motivar l’interès a la investigació per part de l’au.
Variar i introduir nous joguets un cop l’ocell s’hagi cansat d’ells (campanes, miralls, cascabells…)
Facilitar elements cap els quals redireccionar l’afany per picar (troncs amb escorça I fulles… )
Entrenament basat en el reforç positiu (premiarem totes les conductes o exercicis ben realitzats amb un “molt bé” i un premi). Amb l’entrenament aconseguirem mantenir actiu física i mentalment la nostra au, i construir un vincle afectiu entre propietari i lloro.
El picatge és la conducta de una au de mossegar-se i arrancar-se les seves pròpies plomes o les dels seus companys de gàbia. És un dels problemes de comportament més habituals, complexes i difícils de tractar en psitàcides. En casos extrems arriben a automutilar-se picant-se la pell i la musculatura.
És un problema típic d’aus en captivitat ja que no s’ha descrit cap cas en animals en llibertat.
El seu origen pot ser multifactorial, degut a patologies orgàniques, problemes de comportament o maneig.
El tractament de problemes de picatge d’origen etològic pot ser complex i molts cops improductiu. S’ha d’investigar la causa i paliar-la. A vegades resolent les causes orgàniques el problema persisteix per causes etològiques havent-se convertit en una conducta obsessiva-compulsiva o bé per reclamar l’atenció del propietari. És per això que cal evitar fer-li cas al lloro quan aquest es toqui el plomatge, no castigar-lo, no dir-li coses, no distreure’l, no renyar-lo… simplement ignorar-lo evitant reforçar aquesta conducta.
Per a solucionar el picatge etològic caldrà iniciar una bona teràpia d’entrenament i socialització, i ensenyar al nostre lloro a jugar amb les joguines interactives de la gàbia per tal que rebi un bon estímul físic i mental.
Verònica Sala i Roma
Col. B-4043
Veterinària d’exòtics
